Home   Blog   Dinovè #conteamagat: LES BABUTXES DE LA MALA SORT

Dinovè #conteamagat: LES BABUTXES DE LA MALA SORT

Fa molts i molts d’anys, vivia a la ciutat de Bagdad un comerciant molt ric que es deia Abul Mesian. Amb el temps havia aconseguit una fortuna immensa, guanyada amb el seu negoci de compra i venda. Però encara que era així de ric, Abul Mesian era tan egoista, gasiu i avariciós que en tot Bagdad no hauríeu trobat ningú que tingués un aspecte tan mal girbat.

Sempre portava la mateixa roba espellifada, tota plena de pedaços i de sargits fets de qualsevol manera, amb els fils i robes que trobava per aquí en enllà. I, és clar, n’hi havia de tots colors i de tota mena, de manera que el vestit d’Abul Mesian semblava ben bé una autèntica pelleringa.

Però allò que realment era un desastre dels grossos eren les babutxes on entaforava els seus pobres peus. Eren tan i tan velles, i els havia arribat a posar tants i tants pegats que ja ningú no era capaç ni d’imaginar com devien ser bo i noves. El cas és que amb tant de cuiro afegit, clavat amb tantes i tantes tatxes, aquelles babutxes revelles i fastigoses s’havien fet populars. A Bagdad les coneixia tothom.

Un bon dia, Abul Mesian va poder comprar per pocs diners tota una cristalleria riquíssima, amb la qual comptava obtenir molt bons guanys.

I, per si no fos prou, aquell mateix dia un amic li va proporcionar, quasi regalats, tots els perfums i les essències d’una perfumista que s’acabava d’arruïnar.

Va ser aleshores que l’amic li va dir:

- Abul Mesian, amb el magnífic negoci que se’t presenta, ara sí que no et pots pas negar a comprar-te unes babutxes noves. Si vols, ja te les compraré jo.

- Ja em reca, ja -va respondre l’avar-. Hi vaig tan rebé, encara, amb aquestes…

- No se’n parli més. Jo te’n duré unes de noves.

I així van quedar. Els dos homes van separar-se i cadascú se’n va anar pel seu costat. L’amic, a comprar unes babutxes noves, i Abul Mesian a la casa dels banys, on al cap d’una estona era el mateix cadí de la ciutat, la màxima autoritat de Bagdad, qui també hi entrava.

Quan Abul Mesian va deixar la cambra del bany i va passar al vestidor, no va saber trobar enlloc les seves babutxes. En canvi, al costat del seu vestit apedaçat n’hi havia unes de ben noves, magnífiques, que l’home es va posar tranquil×lament, pensant-se que eren les que el seu amic li havia comprat.

Però no, no eren pas les seves babutxes noves, aquelles, i així, quan el cadí es va anar a vestir, es va posar furiós de veure que algú havia tingut l’atreviment de robar-li les babutxes, a ell precisament, que era el qui administrava justícia a la ciutat.

I vet aquí que el guarda dels banys va endevinar que el robatori havia de ser cosa d’Abul Mesian, perquè en un racó del vestidor va trobar mig amagades les revelles babutxes del comerciant.

El cadí molt enfurismat, va cridar tornant-se vermell d’ira:

- Guàrdies! Agafeu Abul Mesian i porteu-lo davant meu immediatament. Aquesta la pagarà cara!

Els guàrdies van sortir dels banys cuita-corrents, van anar a casa d’Abul Mesian, i allí el van trobar amb les babutxes del cadí als peus.

Sense ni fer-li cap pregunta, li van clavar una bona allisada i després se’l van endur a presència del cadí.

El cas és que el cadí, que tenia una mala lluna de por, no es va estar de romanços i va obligar el comerciant a tornar-li les babutxes i a pagar una multa de cent monedes d’or, que era una suma que feia esgarrifar només d’imaginar-se-la.

Abul Mesian va pagar -quin remei!-, va recuperar les seves babutxes velles i se’n va tornar cap a casa capcot i estomacat.

El pobre home estava d’un mal humor que no s’hi veia. Se’n va anar de dret a comprar-se unes babutxes noves i, en passar pel costat del riu, enrabiat, hi va llençar les velles amb unes ganes boges de no tornar-les a veure mai més.

Però de vegades les coses no surten com un voldria. El cas és que a la tarda, quan un pescador va anar al riu a recollir la xarxa que hi tenia parada, va pescar aquelles babutxes tan conegudes i de seguida va saber de qui eren. I el mal és, però, que tants de claus com tenien havien estripat i fet malbé tota la xarxa.

El pescador, fora de si, se’n va anar de dret a casa d’Abul Mesian per fer-li una reclamació. Però el comerciant no hi era, i el pescador va pensar que esperar-lo seria perdre el temps. Així és que agafà les babutxes i les va tirar per la finestra dins de la casa.

Quan al cap d’una estona Abul Mesian va tornar i va pujar a l’habitació on havien anat a parar les babutxes, va veure amb gran desesper que tota la cristalleria havia quedat esmicolada, i tots els perfums caríssims que havien de ser el seu gran negoci s’havien vessat per terra en caure’ls a sobre el gran pes d’aquell maleït calçat.

Abul Mesian, més enfurismat encara que quan havia hagut de pagar la multa, va agafar les babutxes culpables de la destrossa i se les va endur al pati de la casa. Allí va començar a fer un sot i va enterrar-les ben fondo per tal de perdre-les de vista d’una vegada.

Però tampoc aquesta vegada no se’n va poder desfer. Perquè resulta que els veïns el van veure i el van denunciar com a enterrador de tresors. Així, doncs, el comerciant es va veure obligat a desenterrar les maleïdes babutxes per demostrar la seva innocència.

Cada vegada més indignat, un cop resolt el conflicte, Abul Mesian va tornar a llençar les babutxes endiastrades al primer lloc que se li va presentar. Amb tanta mala fortuna que ho va fer a un canal que servia per portar l’aigua a la ciutat.

L’aigua del canal va anar arrossegant a poc a poc les babutxes fins que van arribar en un indret on hi havia un sifó i el van ben embussar, amb la qual cosa tot Bagdad es va quedar sense aigua.

Els encarregats de la neteja del canal no van trigar gens a descobrir la causa de l’avaria en la conducció d’aigua, perquè van trobar ben aviat les més conegudes babutxes d’Abul Mesian.

L’avar, doncs, va tornar a ser detingut i portat a presència del cadí. Va ser condemnat a pagar els danys del canal i una multa de les grosses per perjudicar la població.

Quan ho va haver pagat, el van deixar marxar, però això sí, després d’haver-li tornat les seves babutxes.

Se’n va anar el comerciant altra vegada cap a casa amb les babutxes del diable a la mà i, en veure que no se’n podria desfer, les va pujar al terrat i allí les va deixar, al sol, perquè s’eixuguessin.

Al cap de poca estona, el gos dels veïns, que jugava pels terrats, les va veure i li devien fer gràcia. Perquè se’n va anar ben decidit cap allà on eren les babutxes i es va posar a jugar-hi. I vet aquí que una de les babutxes va caure daltabaix del terrat amb tan bona punteria que va obrir el cap d’una dona que passava pel carrer en aquell moment.

La dona, en veure que la sang li rajava a doll, es va desmaiar. I el marit, quan ho va saber, va agafar la babutxa i se’n va anar de pressa de pressa a denunciar el cas al cadí.

Quan els guàrdies del cadí van arribar a casa del comerciant per agafar-lo una vegada més, el van trobar que estava a punt de matar-se, tan desesperat estava! Amb penes i treballs van poder evitar que el pobre ric es tragués la vida, i se’l varen endur detingut, tal com els ho havien manat.

Ja davant del cadí, aquest el va amenaçar que el desterraria si l’havia de fer agafar un altre cop. De moment el va condemnar a pagar una indemnització d’allò més forta a la dona ferida, i una multa d’upa per no tenir bona cura de les seves coses i per ser un perill públic.

Abul Mesian havia quedat ben arruïnat.

Després d’escoltar la sentència, el comerciant gasiu va caure de genolls davant del cadí i, tot ploriquejant, li va dir:

- Et prego que d’ara endavant no em facis responsable del que puguin fer les meves babutxes, perquè ben segur que estan embruixades. Si jo les vaig deixar al terrat perquè s’assequessin i no les ha tocades ningú, ¿com pot ser que n’hi hagi una que hagi caigut al carrer?

En veure’l tan desesperat, el cadí es va compadir d’aquell pobre home i li va dir:

- Porta’m ara mateix l’altra babutxa perquè no passi cap més desgràcia. Jo te les guardaré. De moment et perdono la multa, però amb una condició: m’has de jurar i rejurar que des d’ara mateix deixaràs de ser tan avariciós i que mai més, mai més!, no clavaràs ni un sol clau a cap altra babutxa.

 

                                                Adaptació de Francesc Boada

 
  • Calendar icon 16 juliol, 2017
  • Category icon Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*