Home   Blog   EL LLOP, EL GARRÍ, L’ÀNEC I L’OCA

EL LLOP, EL GARRÍ, L’ÀNEC I L’OCA

Una vegada hi havia un garrí, un ànec i una oca que eren molt amics. També hi havia un llop que vivia al bosc d’allí a la vora.
Un dia els tres amics van pensar de fer-se una casa cadascun.
L’ànec va anar al bosc; va agafar molsa i fulles i va fer-se una casa.
L’oca va anar al bosc i va agafar fulles, molsa i branquetes i va fer-se una casa.
Però el garrí va agafar fustes, claus i martells i, pica que picaràs, va fer-se una casa d’allò més forta; i encara damunt la teulada hi va clavar un munt de claus, punta enlaire.
Quan tot va estar llest arriba el llop. Ell que se’n va de dret a la casa de l’ànec i li diu:
- Ànec, obre’m.
- Per què?
- Perquè vull entrar.
- No, no et vull obrir.
- Doncs mira, pujaré a la teulada i tant saltaré i botaré tant, que la casa enfonsaré.
- Puja-hi, si vols.
El llop va pujar dalt de la casa de l’ànec i va esclafar-la, però l’ànec ja s’havia escapat cap a casa de l’oca.
Aleshores el llop va anar a casa de l’oca.
- Oca, obre’m.
- Per què?
- Perquè vull l’ànec que és a casa teva.
- No, no vull obrir.
- Doncs mira, pujaré a la teulada i tant saltaré i botaré que la casa enfonsaré.
- Puja-hi, si vols.
El llop va pujar dalt la casa de l’oca i va esclafar-la, però l’oca i l’ànec ja s’havien escapat a casa del garrí.
Aleshores el llop va anar a casa del garrí.
- Garrí, obre’m.
- Per què?
- Perquè vull l’ànec i l’oca que són a casa teva.
- No, no et vull obrir.
- Doncs mira, pujaré dalt la teulada i tant saltaré i botaré que la casa t’enfonsaré.
- Puja-hi, si vols.
El llop va pujar dalt la teulada i va començar a saltar i botar, però els claus que el garrí hi havia posat se li clavaren a les potes i va haver de baixar cuita-corrents.
Aleshores va ficar el nas al forat del pany i va mirar què passava.

58_llop_487x198

 

El garrí havia dit als seus dos amics:
- Ara courem unes bones farinetes de moresc. L’ànec que encengui el foc, l’oca que tragini l’aigua i jo, amb la cua passaré la farina.
El llop s’ho mirava i es deia ben baixet:
- Que en deu ésser, de fina
la cua garrina
que passa farina!
La pogués cruspir!…
- El garrí que va sentir-lo, va cridar:
- Què dius llop?
- Ves, dic que l’ànec fa molt bé el foc… –i més baixet:
- Que en deu ésser, de fina
la cua garrina
que passa farina!
La pogués cruspir!…
- Què dius llop?
- Ves, dic que l’oca tragina molt bé l’aigua… –i més baixet:
- Que en deu ésser, de fina
la cua garrina
que passa farina!
La pogués cruspir!…
- Què dius llop?
- Ves, dic que en saps molt, de passar farina.
Quan la farina va ésser passada, el garrí la va barrejar amb aigua freda i després la va abocar a l’olla i va posar-la al foc. I ho remenava amb un cullerot de fusta.
Quan les farinetes van ésser llestes, que encara bullien, el garrí va cridar:
- En vols llop?
- Ja ho crec!
- Passa la pota.
El garrí va obrir una mica la porta i el llop va passar la pota per l’escletxa pensant-se que podria entrar. Però el garrí va abocar-li damunt la pota una bona cullerada de farinetes bullents. I el van escaldar tan fort, que el llop, amb grans udols, va fugir rabent cap el bosc.
I encara no n’ha tornat.

Conte recollit per SARA C. BRYANT

 
  • Calendar icon 30 octubre, 2016
  • Category icon Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*