Una tortuga que vivia a la jungla es queixava de la seva situació i deia: “sempre em trepitgen, ningú no em saluda. Què s’han cregut? Què potser es pensen que no sóc ningú, jo, aquí? Me’n vaig a trobar l’hipopòtam, ja ho veuràs.”
– Hola hipopòtam, bon dia.
– Baah! fuig d’aquí, petita puça, no sigui que et trepitgi sense voler, -li va dir.
Se’n va tota enfadada a veure el senyor Caiman, que estava vora el riu i li diu: “Hola, caiman, bon dia amic meu.”
– Jo, amic teu, tan petita i de nyigui-nyogui? Fuig, fuig, no sigui que t’esclafi sense voler.”
– “Mira quins fums! Què s’han cregut? Ara veureu si sóc tan petita.” -es va dir la tortuga.
Se’n va i agafa una corda ben llarga i gruixuda, d’aquelles de paleta i també unes tisores i amb tot això, se’n torna a veure l’hipopòtam i li diu:
– Vols jugar-te que tinc més força que tu? Vols fer una prova?
– Una prova amb tu? -va dir l’hipopòtam. Apa, apa, no em vinguis amb romanços.
– No, no, que t’ho dic de debò -va fer la tortuga. Mira, aquí duc una corda, tu n’agafes un cap i jo agafaré l’altre, estirem ben fort i a veure qui pot més. Si de cas es trenca vol dir que tenim la mateixa força. Té, pren aquest cap, ara anem a dormir, i demà a punta de dia, et faré una petita estrebada que vol dir que estem a punt. D’acord?
– Entesos -va dir l’hipopòtam- amb aquella veu ronca que tenen ells.
A poc a poc, en el capvespre de la selva, ple de crits estranys de feres i ocells exòtics, va anar a buscar el senyor Caiman a la vora de l’aigua…
– Hola Caiman.
– Què vols petita puça?
– Et vinc a desafiar en una prova.
– Ah, sí? Que ho dius potser de broma?
– No, no, que ho dic ben de debò. Mira, aquí duc un cap de corda, jo em quedo amb l’altre i demà a punta de dia estirarem, i ja veurem qui té més força.
– Però estàs tocada del bolet! -va dir el caiman.
– No t’ho creguis pas, el que passa és que vull acabar amb aquesta meva situació. Què us heu cregut? Jo tinc tanta força com vosaltres i m’he de fer respectar, diantre! T’hi avens?
– Bé, bé, si tant ho desitges, fet, però no em vinguis després fent la ploramiques.
– D’acord -va dir la tortuga-. Recorda-ho: demà, a punta de dia et faré una petita estrebada com a toc d’atenció. Adéu i bona nit, i… bona sort!
La nit, fosca com la gola del llop, va caure sobre la selva. Les aus xisclaven de tant en tant, el lleó roncava fort i les boes, aquelles serpotes tan llargues, semblaven talment cordes de vaixell plegades en rotllana.
L’endemà, la llum va entrar, a poc a poc, en l’atapeïda i frondosa selva. La tortuga -ja us podeu figurar- més múrria que una mostela, havia donat, dissimuladament, un cap de corda a l’hipopòtam i l’altre al caiman.
Sense perdre temps, pica estrebada a cada banda i espera.. Era el toc d’atenció convingut. L’un i l’altre estiren fort i més fort, i vinga a estirar… No se’n sabien avenir. En el moment que la corda estava d’allò més tibant, la tortuga agafa les tisores i…CLAC! Talla la corda pel mig. Quina patacada!!! Quins ais i uis… Van caure a terra tots dos, camatrencats, colltorçats, closcaferits… Jo us ho podeu figurar.
Al cap de poc, la tortuga se’n va a veure l’hipopòtam i li diu:
– Que em saludaràs? Que em donaràs el bon dia?
– Oh i tant! Oh i tant! senyora tortuga.
Se’n va a veure al caiman.
– Què caiman?
– Uff! No m’ho pensava pas que fossis tan forta. Qui ho havia de dir…
D’aleshores ençà, mai més no van riure. I la tortuga es passejava entre ells amb el cap ben alt, vaja, no massa alt, perquè la closca no li ho permet.
CONTE POPULAR DE L’ÀFRICA
Adaptació de Miquel Raventós i Xesco Boix
5 febrer, 2017
