Home   Blog   Quinzè #conteamagat: “L’ARBRE DE LES LLAVORS D’OR”

Quinzè #conteamagat: “L’ARBRE DE LES LLAVORS D’OR”

En temps del quítxues, els nostres avis, besavis i rebesavis adoraven com a déus les estrelles, la pluja i el tro, i amb una especial tendresa a Patxamama, la Mare Terra.

Patxamama era molt feliç en veure que els quítxues la veneraven, no només perquè aixecaven altars al costat dels camins en honor seu, sinó perquè treballaven la terra, respectaven els boscos i els arbres, els rius i els prats. Patxamama els proveïa de collites abundants, de fruita saborosa i d’animals de tota mena per al seu aliment. El poble quítxua també era feliç.

Però tanta abundància de menjar i beure va tornar peresosos els homes i dones. A poc a poc van anar abandonant la feina del camp i van deixar de cuidar les plantes i els animals.

Tenim de tot i encara ens en sobra. Per què ens hem de preocupar?

- Mengem i bevem, divertim-nos tant com puguem –es deien confiats els uns als altres.

I feien el que deien. Ningú pensava que els graners més plens i els cups més plens també s’arribarien a buidar. No se sembrava ni es plantava, ni tampoc hi havia collites. L’aliment es malgastava perquè sobrava, i els camps s’omplien de males herbes. Destrossaven només per gust els arbres i els arbusts, mataven per plaer els animals que vivien a la terra o nedaven pel riu. Les fonts s’embrutaven i els llacs servien per llençar-hi escombraries. Fins i tot l’aire era tèrbol.

Patxamama estava molt trista i va pensar escarmentar el poble quítxua, perquè era molt desagraït amb ella. L’ardor del sol va anar assecant les fonts i els rius. La terra es va esquerdar per mancar d’humitat. Les fulles dels arbres es van tornar grogues i es van encorbar com les ungles dels aguilons. Les flors i els fruits queien tan bon punt naixien de les branques. Les capçades dels arbres gegants de la selva es tornaven grises. Els ocells de plomes de foc es morien de fam i de set.

- Què ens importa, si encara hi ha gra a les sitges i nèctar a les àmfores? Que continuï la festa! Parem només per dormir!

Un dia van descobrir amb horror que els cellers estaven buits i que a les bótes només hi havia quatre miserables gotes de licor de vida. Ja no se sentien els cants dels ocells ni els udols dels animals salvatges. No hi havia peixos a les basses pudents. Només un silenci de mort.

Els quítxues havien oblidat els deures de Patxamama, i Patxamama els va donar una bona lliçó perquè no l’oblidessin mai. La misèria va esborrar el somriure de la boca dels nens i els va omplir els ulls de llàgrimes. La fam angoixava els més grans, i els vells manifestaven mostres de flaquesa.

Urpila, una dona del poble, va sortir embogida de casa seva perquè els seus fills es morien suplicant menjar. Es va apropar a un altar dedicat a la deessa i li va suplicar:

- Patxamama tinguis pietat dels meus fills. S’estan morint perquè no tenen menjar i beure. No hem agraït els teus favors. T’hem oblidat no ens castiguis més.

Fatigada i desolada es va adormir al peu de l’altar vençuda pel cansament i el dolor. Va somiar que Patxamama se li acostava i li deia:

- Urpila, no perdis l’esperança. Vosaltres, el poble quítxua, us heu adonat dels errors i, penedits, tornareu a respectar-me. Quan et despertis obre les teves mans i rep les llavors d’aquest arbre, perquè aquests llavors us retornaran l’alegria.

La Urpila es va despertar i va veure que tot el paisatge era trist i agostejat com abans. Quina decepció més gran! Només havia estat un somni? Però va recordar que la deessa havia esmentat un arbre. Va alçar els ulls i va veure que de l’arbre més proper queien abundantment llavors daurades. En va agafar un bon grapat i se’n va anar corrents al poblat. Els va explicar el somni als altres i els va mostrar aquelles llavors. Homes, dones i nens s’acostaven al voltant de l’arbre, recollien les llavors, en menjaven i les van llaurar pels camps i les hortes. La pluja va caure en abundància i la terra es va tornar a vestir de verd.

El poble quítxua va venerar des d’aleshores aquell arbre sagrat: era l’amor que mostrava Patxamama, la Mare Terra. Era l’amor que els quítxues tenien per Patxamama.

CONTE POPULAR ARGENTÍ

 
  • Calendar icon 19 març, 2017
  • Category icon Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*