Home   Blog   Setzè #conteamagat: “EL COLLARET DE LA VERITAT”

Setzè #conteamagat: “EL COLLARET DE LA VERITAT”

Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això de dir mentires no és gaire important; i una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa si cal, si els salva d’un càstig o els pots donar un gust, els sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé, aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares és una cosa molt trista de no poder creure el que els diuen els fills.

EL VIATGE A CASA DE MERLÍ

Després d’haver-ho intentat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar-la a casa de l’encantador Merlí, que en aquell temps era cèlebre a tota la terra i era un gran amic de la veritat.

Per això li portaven de tot arreu infants mentiders, perquè els guarís.

Merlí vivia en un palau de vidre que tenia totes les parets transparents, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D’una hora lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostra història s’atansà al seu palau va haver de cremar vinagre per purificar l’aire, perquè es marejava i tot.

La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l’encantador Merlí la va interrompre a les primeres paraules.

- Ja sé de que es tracta, bona senyora. Fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És una mentidera de primera marca, i m’ha fet passar una mala estona.

La nena no sabia pas on amagar-se. Es refugià sota les faldilles de la seva mare, que l’emparava tant com podia. El pare es posà davant d’ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suaument, sense fer-li cap mal.

EL COLLARET

- No tingueu por de res –va dir Merlí, veient-los tan espantats-. N’hi prou que aquesta senyoreta em permeti fer-li un present que, n’estic segur, no li desagradarà pas.

Obrí l’armari i en va treure un magnífic collaret d’ametistes admirablement muntades, amb una taca de diamants que enlluernaven. El posà al coll de la nena i, acomiadant els seus pares amb un gest benèvol, va dir:

- Aneu, bona gent, i no us amoïneu. La vostra filla s’emporta un guardià segur de la veritat.

La nena, resplendent d’alegria, se n’anava a tota pressa, contenta, encisada d’haver-se’n sortit tan bé, quan l’encantador Merlí la cridà.

- Vindré a buscar el collaret d’ací un any –li va dir, mirant-la amb uns ulls que no estaven per a broma-. D’ací fins aleshores et prohibeixo que te’l treguis ni un sol moment del coll. Si t’atreveixes a fer-ho pobre de tu!

- Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre! És tan bonic!

L’endemà del dia que la nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l’escola, i com que havia faltat molts dies, totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes alhora van llançar una exclamació en veure aquell collaret tan bonic.

- D’on l’has tret? I on has anat, tu? –li cridaven de tots costats.

Tornar de casa de l’encantador Merlí, en aquell temps, tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders.

La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir, desvergonyidament:

- He estat malalta molt de temps, i els meus pares m’han regalat aquest collaret per la convalescència.

Es va sentir un gran crit, sortit de les boques de totes les nenes.

Els diamants de la tanca, que llançaven un claror tan viva, s’havien apagat de cop i volta, i s’havien tornat trossos de vidre.

- Sí, sí; he estat malalta. Què crideu tant?

Davant d’aquella insistència, també les ametistes es van tornar palet de riera.

En sentir altra vegada aquell crit unànime, i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s’estremí de por.

- He anat a casa de l’encantador Merlí –va dir, humilment.

Tot just acabava de confessar la veritat, quan el collaret va recobrar tota la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant la humiliaven tant, que la nena no va voler quedar-se.

- No rigueu tant, no; que ens va rebre molt bé als meus pares i a mi. Va enviar la seva carrossa a cercar-nos a la vila veïna. I quina carrossa! Sis cavalls blancs! I coixins de setí rosa amb borles d’or! Quan va arribar, sortí a rebre’ns al…

Les rialles que les altres nenes amb prou feines podien ofegar es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturà en sec, i, mirant altra vegada el desventurat collaret, tornà a estremir-se.

A cada detall que inventava, el collaret s’allargava, s’allargava!

- Estàs inventant coses! –li cridaren les nenes.

- Molt bé, ho reconec; vam arribar a peu, i només hi vam passar cinc minuts.

Immediatament el collaret recobrà la seva mida normal.

I el collaret? D’on l’has tret, el collaret?

- Me’l va donar l’encantador sense dir-me res, prova…

No va tenir tems de dir res més. El collaret fatal s’escurçava, s’escurçava, i tant li estrenyia el coll, que l’obligava a treure la llengua.

- No ens ho ha dit tot! –cridaren les altres.

I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar, s’apressà a dir:

- Va dir que era una mentidera de primera marca.

Lliure del lligam que l’escanyava, seguí plorant de vergonya i de dolor:

- Per això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat. I ben beneita que vaig ésser, d’alegrar-me’n. Estic ben apanyada, ara.

Les seves companyes la compadiren perquè, com a bones minyones que eren, es posaven en el seu lloc.

- I tant que ets beneita –li va dir la més desperta-. Jo de tu ja l’hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te’n priva, de treure-te’l?

La pobra nena callava, però el collaret es posà a ballar, a ballar tant i tant, que les pedres, topant unes amb altres, feien un soroll infernal.

- Hi ha quelcom que no ens dius –començaren a dir les altres nenes, rient altra vegada en veure aquella dansa extraordinària.

- És que tinc el caprici de portar-lo posat.

Els diamants i les ametistes seguien ballant i topant.

- Hi ha d’haver alguna altra raó!

- Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Merlí em va prohibir de treure-me’l, amenaçant-me amb una gran desventura si el desobeïa.

I el collaret es calmà immediatament.

CONCLUSIÓ

Ja podreu que amb un companyó com aquell, que es transformava quan hom deia la veritat, que s’allargava quan hom inventava detalls, que s’escurçava si ho amagava res, i es posava a ballar quan hom callava, un companyó, a més, del qual no hi havia manera d’alliberar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia de llaurar dret. I què va passar? Quan la nena s’acostumava a dir la veritat en tot moment, s’hi trobà tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l’ànima tan tranquil·la, que acabà sentint horror per la mentida i ja no necessitava el collaret per a res. Així, doncs, molt abans de l’any, l’encantador Merlí es presentà a recollir el collaret, que necessitava per a un altre infant mentider, sabent com sabia que allà on ell l’havia posat ja no era necessari.

Ningú no m’ha sabut dir què s’ha fet d’aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cerquen, i si jo fos un mentider no estaria tranquil, perquè podria ésser molt bé que el trobessin.

Contes du petit Chateau”

Resumit per Jean Macé

 
  • Calendar icon 9 abril, 2017
  • Category icon Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*