Home   Blog   Vintè #conteamagat: “EL TRESOR DEL CADÍ”

Vintè #conteamagat: “EL TRESOR DEL CADÍ”

Diu que segles enrere, en el temps en què els moros s’havien aposentat al nord de Catalunya, hi havia un cadí moro que era molt i molt ric. Però com que vivia fent de senyor de la comarca, i als catalans d’aquella terra no els agradava tenir un cabdill moro, van enviar un missatge als nobles de les comarques veïnes, demanant-los que els ajudessin a alliberar-se del cadí.
Els nobles veïns, en rebre el missatge, van organitzar un gran exèrcit i van presentar batalla a les tropes del cadí.
La lluita va ser molt i molt forta i va durar molts dies. Ara guanyaven els catalans, ara guanyaven els moros, però la victòria no s’acabava de decidir per cap dels dos bàndols.
Fins que un dia, les tropes catalanes van començar a guanyar terreny als moros, i tothom es va adonar que la victòria seria de l’exèrcit català.
En veure això el cadí es va dir:
- Les meves tropes estan a punt de ser derrotades. Val més que fugi i salvi el meu tresor abans que no caigui en mans dels cristians.
Dit i fet. Com que tenia molts cofres plens de joies i monedes i pesaven molt, va haver de fer una rècula de mules aconduïda pels seus servidors més fidels.
I van sortir de nit del castell moro, procurant no ser vistos per ningú. Però va resultar que no podien seguir cap camí perquè les tropes cristianes els vigilaven tots i els haguessin empresonat.
Només podien escapar per un lloc i era fugir pel dret, lluny de camins. I, anant pel dret, van arribar al peu d’una serralada de muntanyes molt dretes, aquell era l’últim obstacle de la seva fugida.
- Si podem travessar aquesta serralada, podrem considerar-nos salvats -va dir el cadí.
I van començar a pujar per la falda de la serra. Però com més pujaven més difícil s’anava fent el camí.
I va arribar un punt en què amb prou feines podien passar les persones, però que no deixava passar les mules de cap de les maneres.
- Què fem, cadí? -li van demanar els servidors-. Les mules no poden continuar i els cristians ens vénen al darrera…
Efectivament, allà al lluny, al pla, es veien les tropes catalanes que ja s’havien adonat de la fugida del cabdill moro i anaven al seu darrera.
El cabdill moro va haver de triar: o deixar el tresor o deixar-se agafar pels catalans. No s’ho va pensar gaire:
- Descarregueu el tresor i enterreu-lo ben enterrat. I deixeu lliures les mules, que s’escampin per la serra i així enganyarem els cristians. Nosaltres continuarem la fugida sols, i quan hauran passat uns dies i els cristians se n’hauran anat d’aquí, tornarem a recollir el tresor.
I així ho van fer. Van amagar els cofres sota les roques, van deixar lliures les mules i, en acabat, se’n van anar muntanya amunt i van poder fugir.
Els cristians es van entretenir perseguint les mules buides. Quan es van adonar de l’engany, qui sap on eren els moros, ja! Els van estar buscant dies i dies, però no en van trobar ni el rastre. I a la fi, cansats de buscar inútilment, se’n van tornar cadascú a casa seva. Si més no, havien alliberat la comarca del cabdill moro…
Fou llavors quan el cadí i els seus servidors, que s’havien amagat en un bosc molt espès que hi havia a l’altra banda de la serra, van tornar a cercar el tresor amagat. Però heus ací que ningú no va poder recordar on l’havien deixat exactament, ja que tots els llocs de la serra s’assemblaven. Van resseguir les muntanyes de dalt a baix durant molts dies, però no van trobar ni una sola peça d’or. No hi va haver res a fer: la serra s’havia quedat el tresor per a ella, i els moros se’n van haver d’anar amb les mans buides.
I des de llavors aquella serra es diu Serra del Cadí. I diu que encara guarda, ben amagat entre les seves roques, un tresor fabulós que mai ningú no ha pogut trobar…

 

 

Llegenda del Cadí
Adaptació de Joles Sennell
 
  • Calendar icon 30 juliol, 2017
  • Category icon Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*